Us posem aquí una de les lectures de la missa de Nadal de la Comunitat Educativa:
ELS
INVENTS DE NOSTRE SENYOR (Francesc Barrachina)
Estic
pensant un conte que se’m fa molt difícil d’explicar, perquè em situo abans que
ningú hagi inventat res, ni camins per a passejar, ni llargues hores per a
recórrer-los, però estic segur que em sabreu perdonar si els faig abans que
s’inventin.
Quan
el nostre Pare del Cel estava tot sol, abans de crear res, tenia moltes hores
–que no eren hores- per a pensar, molts espais –que no eren espais- per a
passejar-se i... ja ens estimava com si hi fóssim, però no hi érem!
I
anava barrinant per a divertir-se... I començà a voler fer existir de veritat
tot allò que estimava en el seu cor. Sabeu quina és la primera cosa que volia
inventar Déu? Doncs un INFANT. I sabeu
per què n’estic tan segur? Doncs perquè els infants són el millor invent de
Déu: són persones amb un cor que sap estimar i córrer per força temps. Quin
invent tant divertit el de Nostre Senyor! N’hi pot haver cap de millor?
-Doncs,
au som-hi! -, va fer ell. Resulta, però, que per a poder viure, un infant
necessita, abans tot de coses.
Les
mares això ho saben perfectament i Déu es va complicar l’existència, però el
seu invent esdevindria un fet.
De
primer, el Senyor, hagué d’inventar un gran bressol, és a dir, l’espai, -que no
n’hi havia-, per on l’infant podria fer camins, i el temps, per a tenir temps
de fer-los-hi. A més a més calien moltes més coses: l’aire. I ja tens a Déu en
el seu taller de químic inventant un preciós gas.
- Oh! I què faran els
infants a les fosques?, -es va dir. I va
inventar la llum misteriosa i esplèndida: la llum dels llamps, la llum del sol,
la de les cuques de llum, la de totes les estrelles, la del foc, la de les
pedres fogueres. Tot això, però era molt poc, calia inventar la molsa dels
pessebres, els alts pics que guarden la neu, baixen l’aigua fins el mar i
reverdeixen la terra. I els estels, i els grans deserts, i les prunes i les
cireres. Tot el que serveix per a menjar i els grans pins o les herbetes...
Valguem
Déu quina muntanya d’invents! Quanta feina fou per a Déu! Tota un setmana sencera no parà de fer
invents, i eren tots de meravella: va inventar uns éssers que fossin propers
als infants més que les fons o les roselles, i va dir: Que hi hagi animals, que
siguin forts i valents pel mar, pel cel i la terra; i va fer gossos i gats i
cavalls i les panteres, i ratolins i escarabats i, entre tots, també els més
febles: papallones i cuques i altres d’aquesta mena.
Així
nasqué tot el món pensant sempre en els infants. Aquest que ve ara fou l’últim
invent posat pel Senyor a la Terra, posat amb tot el respecte del Senyor,
Nostre Senyor, millor dit. L’últim de tots els invents de Déu a la nostra terra
fou una cosa molt xica –no necessita espai-, molt curta –no necessita ni
temps-, i és una cosa tan bella... És el petó del qui estima.
No us sembla el millor invent? Em sembla, m sembla...
que Jesús nasqué al nostre món el dia que Nostre Senyor donà a la terra el bes
més bonic de tots, per això nasqué INFANT, que per a Déu, de tots els invents
és la invenció més bella. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada