NOTA PELS EDUCADORS: El color propi de la Quaresma era el lila, això dels colors tenia sentit abans i ara, però els colors fàcilment canvien de propietari i el lila és color de reivindicacions diverses. I el vermell, el verd i el blau ens poden recordar més empreses de telèfons que altres conceptes. Ai, el verd/vermell de Sant Nicolau!
I no en faig problema, només m'agradaria que la Quaresma (amb color o sense) ajudés els alumnes a apropar-se al BLANC LLUMINÓS de la gran festa dels cristians: LA PASQUA!
HA COMENÇAT LA QUARESMA
Com podrem mostrar als alumnes una correcta visió de la Quaresma?
Potser hauríem de reciclar-nos nosaltres. Potser...
Seguir Jesús no és seguir un camí de mort, de dolor, de penitència...
Seguir el camí de Jesús és buscar l'autopista de la Vida.
Qualsevol cosa que fem per Quaresma ens ha de portar a la Vida i a la Llum de la Pasqua.
Si no ens hi porta, no ens serveix.
A la web podreu trobar material divers que caldrà visionar-lo abans per veure la seva conveniència.
http://www.xtec.cat/~aballus/index_9_PASQUA.htm
PER PRIMER D'ESO:
https://sites.google.com/site/presentacions1/1348catsoComics_Quaresma.doc?attredirects=0&d=1
PER SEGON D'ESO:
https://sites.google.com/site/presentacions1/1349catsoQUARESMA_m.ppt?attredirects=0&d=1
PER TERCER I QUART D'ESO:
https://sites.google.com/site/presentacions1/1350catsoQUARESMAPASQUA_m.ppt?attredirects=0&d=1
REFLEXIÓ PER ALS PROFES:
Deixar-nos conduir per l’Esperit
No som allò que acabem buscant per nosaltres mateixos sinó allò que ens acabem trobant de manera sorprenent i inesperada. En cadascuna d’aquestes troballes hi ha un tu amatent autèntic que ens esguarda per fer emergir allò de millor i més genuí que hi ha en nosaltres, per fer ressorgir el veritable altre que ens habita.
Sovint però, podem tenir la impressió que som conduïts irremediablement a “la gola del llop”, a situacions en les que, sense haver-les buscat explícitament, tan sols hi veiem amenaces i perills que desestabilitzen les nostres seguretats i tot allò que vivim. Tot sembla enfosquir-se i ens assalten preguntes com: “però, on carai m’he anat a ficar? O què faig jo aquí?”. Son situacions que ens posen a prova, però que poden ser també una oportunitat per a créixer en l’Amor, per confirmar les nostres conviccions més fondes, per aferrar-nos amb més força a allò al que hem estat cridats a ser, si som capaços de deixar-nos portar i conduir per la força, l’alè i la brisa de l’Esperit. Per nosaltres mateixos no podrem fer front a moltes d’aquestes situacions, ens caldrà la Gràcia, la confiança de sentir-nos sostinguts per l’Esperit per poder sobrevolar els perills i les temptacions.
És l’Esperit qui empeny a Jesús al desert per a ser temptat, no és pas una iniciativa seva. Però, paradoxalment, serà gràcies també a l’Esperit com podrà fer front a les temptacions que viurà en mig del desert.
Tres temptacions de les que, probablement, tots en podem participar en més o menys mesura i que Pablo Domínguez apuntava en aquests termes:
La primera temptació: viure com si Déu no existís, creure’ns que podem resoldre’ns els problemes per nosaltres mateixos. Que tot està a les nostres mans. Viure al marge de la Providència de Déu. (Si realment ets fill de Déu… tu que ets totpoderós, fes que aquestes pedres es tornin pans...).
Ai d’aquells que es refien únicament d’ells mateixos per a fer front als entrebancs, que es pensen que podran controlar les situacions prescindint de tothom o que tot depèn del que ells puguin fer o deixar de fer, perquè no tot està en les nostres mans, no tot depèn de nosaltres, no únicament de pa viu l’home…. Hi ha moltes coses, les més importants de fet, que estan en mans de Déu, que Ell s’ocuparà de contribuir a administrar-nos-les. Viure confiadament en la seva Providència serà la condició per fer front a la primera temptació.
La segona temptació és anar-nos a l’altre extrem i creure’ns que tot està en les mans de Déu i per tant, fem el que fem, ell ja s’ocuparà de salvar-nos. Viure com si la nostra llibertat no existís i per tant defugir les nostres responsabilitats delegant-les a Déu o als altres. (Si ets Fill de Déu tira’t daltabaix que Ell ja et sostindrà). Ai d’aquells que es pensen que el Bon Déu els traurà sempre de l’entrellat sense que ells hagin d’assumir el seu paper i les seves responsabilitats. “A Dios rogando pero con el mazo dando”.
Viure assumint la pròpia llibertat i responsabilitat serà la condició necessària per fer front a la segona temptació.
La vida en Déu ens demana un discerniment constant per a saber trobar l’equilibri adequat entre la voluntat de Déu, entre la Providència, i la nostra llibertat i responsabilitat. No sempre és fàcil aquest discerniment i sovint l’haurem de fer amb l’ajut d’altres.
La darrera temptació és la de viure cercant dreceres, cercant les nostres comoditats i el camí mes fàcil. (Tot això et donaré si m’adores. Via directa a la plenitud, no et calen calvaris, no et cal la creu, adora’m i estalviat patiments....). En definitiva, viure com si les creus no existissin. Evadir-nos dels problemes, fugir d’ells en comptes d’assumir-los per a poder-los transformar en gracia.
Ai d’aquells que cerquen únicament els camins planers, que eviten qualsevol esforç, que s’abandonen a la mandra o les satisfaccions més immediates perquè estreta és la porta i costerut el camí de la plenitud veritable.
Viure assumint i acollint les pròpies creus i dificultats serà la condició per a combatre la darrera temptació.
Podem preguntar-nos en aquest camí quaresmal que iniciem, quina d’aquestes temptacions te un pes més gran en mi? Per a quin combat m’he de preparar especialment?
Caminem però, amb la confiança que malgrat les temptacions i, fins i tot, malgrat les nostres reiterades caigudes, també en el nostre camí hi ha sempre àngels que surten al nostre encontre per a sostenir-nos i per a proveir-nos de la seva llum i el seu discerniment.
Mar Galceran
