La tenda de la veritat
No podia donar
crèdit als meus ulls quan vaig veure el nom de la tenda: LA TENDA DE LA
VERITAT.
Així
que allí venien veritat. La correctíssima dependenta em va preguntar quina
classe de veritat desitjava jo comprar: veritat parcial o veritat plena. Vaig
respondre que, per descomptat, veritat plena. No volia fraus, ni apologies, ni
racionalitzacions. El que desitjava era la meva veritat nua, clara i absoluta.
La dependenta em va conduir a una altra secció de l'establiment en la qual es
venia la veritat plena. El venedor que treballava en aquella secció em va mirar
compassivament i em va assenyalar l'etiqueta en la qual figurava el preu. «El preu és molt elevat, senyor», em va dir. «Quin és?», li vaig preguntar
jo, decidit a adquirir la veritat plena a qualsevol preu. «Si vostè se
l’emporta», em va dir, «el preu consisteix en no tenir ja descans durant la
resta de la seva vida».
Vaig sortir de la tenda entristit.
Havia pensat que podria adquirir la veritat plena a baix preu. Encara no estic
preparat per a la Veritat. De tant en tant desitjo la pau i el descans. Encara
necessito enganyar-me una mica a mi mateix amb les meves justificacions i les
meves racionalitzacions. Segueixo buscant encara el refugi de les meves
creences incontestables.
Anthony De Mello, El Canto del pájaro
L’elefant encadenat
Jorge Bucay
Quan jo era petit m'encantaven els circs, i el que més m'agradava dels
circs eren els animals. Em cridava especialment l'atenció l'elefant que, com
més tard vaig saber, era també l'animal preferit d’altres nens. Durant la
funció, l'enorme bèstia feia gala d'un pes, una grandària i una força
descomunals... Però després de la seva actuació i fins a poc abans de tornar a
l'escenari, l'elefant sempre romania lligat a una petita estaca clavada en
terra amb una cadena que empresonava una de les seves potes.
No obstant això, l'estaca era només un minúscul tros de fusta amb prou feines
enterrat uns centímetres en terra. I, encara que la cadena era gruixuda i
poderosa, em semblava obvi que un animal capaç d'arrencar un arbre de soca i
arrel amb la seva força, podria alliberar-se amb facilitat de l'estaca i fugir.
El misteri segueix semblant-me evident.
Què el subjecta llavors? Per què no fuig?
Quan tenia cinc o sis anys, jo encara confiava en la saviesa dels majors. Vaig
preguntar llavors a un mestre, un pare o un oncle pel misteri de l'elefant.
Algun d'ells em va explicar que l'elefant no s'escapava perquè estava
ensinistrat. Vaig fer llavors la pregunta òbvia: «Si està ensinistrat, per què
l’encadenen?». No recordo haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps, vaig
oblidar el misteri de l'elefant i l'estaca, i només ho recordava quan em
trobava amb altres que també s'havien fet aquesta pregunta alguna vegada.
Fa alguns anys, vaig descobrir que, per sort per a mi, algú havia estat prou
savi com per trobar la resposta: L'elefant del circ no escapa perquè ha estat
lligat a una estaca semblant des que era molt, molt petit. Vaig tancar els ulls
i vaig imaginar a l'indefens elefant nounat subjecte a l'estaca. Estic segur
que, en aquell moment, el petit elefant va empènyer, va tirar i va suar
tractant de deixar-se anar. I, malgrat els seus esforços, no ho va aconseguir,
perquè aquella estaca era massa dura per a ell. Vaig imaginar que es dormia
esgotat i que l'endemà ho tornava a intentar, i l'endemà, i a l'altre... Fins
que, un dia, un dia terrible per a la seva història, l'animal va acceptar la
seva impotència i es va resignar a la seva destinació. Aquest elefant enorme i
poderós que veiem en el circ no escapa perquè, pobre, creu que no pot.
Té gravat el record de la impotència que va sentir poc després de néixer. I el
pitjor és que mai s'ha tornat a qüestionar seriosament aquest record. Mai, mai
va intentar tornar a posar a prova la seva força...
Tots som una mica com l'elefant del circ: anem pel món lligats a centenars
d'estaques que ens resten llibertat. Vivim pensant que «no podem» fer munts de
coses, simplement perquè una vegada, fa temps, quan érem petits, ho intentàrem
i no ho aconseguírem. Vam fer llavors el mateix que l'elefant, i gravàrem en la
nostra memòria aquest missatge: No puc, no puc i mai podré. Hem crescut portant
aquest missatge que ens vam imposar a nosaltres mateixos i per això mai més hem
tornar a intentar alliberar-nos de l'estaca.
