Aquest any se celebra el V Centenari del naixement de Santa Teresa de Jesús (28/3/1515).
Teresa de Cepeda y Ahumada fou una monja carmelita, reformadora de l'orde carmelita amb la fundació de les carmelites descalces i els carmelites descalços i autora d'obres de gran valor teològic, místic i literari. Fou elevada als altars el 12 de març del 1622 pel Papa Gregori XV i Pau VI la va proclamar Doctora de l'Església.
Aquest estiu es farà una trobada de joves europeus (http://www.stj500.com/camino-de-luz/), des de les Escolàpies s'organitza la trobada.
ORACIÓ CARMELITA:
Apagar la televisió i desconnectar d'internet i del mòbil és un bon començament per pregar.
Pregar requereix, en primer lloc, buscar un lloc còmode, silenciós, ordenat i tranquil. Busquem un silenci exterior. No cal que sigui absolut i total, no cal anar-se'n al cim d'una muntanya, només cal un entorn tranquil on un pugui estar sol: una església o la teva habitació, per exemple.
Podem començar resant el parenostre o una altra oració, pensant en el que diem, molt a poc a poc. En altres moments podem parlar amb Déu com es parla amb un amic, imaginant-nos-el al costat de nosaltres. A Déu Pare no podem imaginar, però sí a la imatge que va fer de si mateix, el seu Fill.
Teresa de Jesús ho diu així: "... que no és altra cosa oració mental - al meu parer -, sinó tractar d'amistat, estant moltes vegades tractant a soles amb qui sabem ens estima." (Vida 8,5).
L'oració pot quedar-se aquí. No ha de ser un acte egoista que busqui aixecar l'esperit a sentiments místics, ni una pau interior sobrenatural. Al contrari, hem d'acudir a l'oració de manera humil, amb el cor obert i nu.
Pregar requereix, en primer lloc, buscar un lloc còmode, silenciós, ordenat i tranquil. Busquem un silenci exterior. No cal que sigui absolut i total, no cal anar-se'n al cim d'una muntanya, només cal un entorn tranquil on un pugui estar sol: una església o la teva habitació, per exemple.
Podem començar resant el parenostre o una altra oració, pensant en el que diem, molt a poc a poc. En altres moments podem parlar amb Déu com es parla amb un amic, imaginant-nos-el al costat de nosaltres. A Déu Pare no podem imaginar, però sí a la imatge que va fer de si mateix, el seu Fill.
Teresa de Jesús ho diu així: "... que no és altra cosa oració mental - al meu parer -, sinó tractar d'amistat, estant moltes vegades tractant a soles amb qui sabem ens estima." (Vida 8,5).
L'oració pot quedar-se aquí. No ha de ser un acte egoista que busqui aixecar l'esperit a sentiments místics, ni una pau interior sobrenatural. Al contrari, hem d'acudir a l'oració de manera humil, amb el cor obert i nu.
Aquesta primera etapa és la més difícil: d'una banda ens costa trobar el temps dins del nostre dia. Hem de tractar de buscar un moment i una durada fixos. L'oració requereix una disciplina, no és diferent en això a aprendre anglès, a esquiar oa tocar la guitarra. "No tinc temps" vol dir "no vull, hi ha coses més importants", tots tenim les mateixes hores al dia.
D'altra banda hem de deixar d'adorar als ídols del nostre temps: les atraccions del món i les seves distraccions. Si no prenem la iniciativa serem esclaus del món sempre. No ens hem de deixar influir per prejudicis i idees preconcebudes sobre la pregària, no és només una cosa de monges o de puritans piadosos: tots estem cridats a la pregària.
Si aconseguim fer aquest primer pas; reservant un espai i un temps a la pregària, hem de tractar a continuació de silenciar la nostra ment: el nostre món segueix aquí dins, i les preocupacions que tenim provocaran que ens assaltin contínues distraccions. Això ens passarà sempre, al principi i quan portem molt de temps, però no hem de deixar que les distraccions es converteixin en les protagonistes.
Hem d'estar atents a les distraccions, elles reflecteixen on està realment el nostre cor, hem desenganxar d'elles però entendre que són les nostres inquietuds i afeccions. El combat de l'oració es venç quan les nostres preocupacions tenen a veure amb la nostra millora espiritual; ajudar i servir els altres, demanar per ells i per nosaltres. Saber que volem servir Déu i no als diners.
De l'oració han de néixer bones obres: "Per això és la pregària, filles meves; d'això serveix aquest matrimoni espiritual, que neixin sempre obres, obres "(Moradas setenes 4,6)
Però hi haurà moments en què les paraules no ocupin el pensament. Com ens pot passar amb un bon amic, o amb el meu marit, la meva mare o la meva filla. A vegades n'hi ha prou una mirada, de vegades ens ajuda que ens acompanyin en silenci. Entendre coses sense paraules, mirar Jesús i sentir mirat per Ell: L'oració és llavors contemplativa.
En qualsevol de les etapes sortim reforçats amb bones intencions i bones disposicions (virtuts) per a la nostra vida quotidiana. A poc a poc, sense ser molt conscients d'això, anem deixant-nos fer en el nostre interior, deixant el nostre orgull i egoisme, guanyant per això en llibertat de la bona, que no és fer el que em doni la gana, sinó alliberar-nos del pecat, guanyar en humilitat i entendre millor el petits que som davant Déu. Petits però molt estimats. Sentir, en darrer terme, que estem en mans d'un Déu totpoderós que ens vol.
Majors escales en l'oració, com les gràcies místiques que descriu Santa Teresa, són molt poc freqüents i hem de tenir en compte diverses coses. En primer lloc que són només obra de Déu, estant fora del nostre abast el procurar-les, per molt temps i voluntat que hi posem. En segon lloc que, si es donen, és per ajudar-nos en alguna tasca de servei més enllà de les nostres forces, mai seria només per al nostre gaudi. I, en tercer lloc, que no hem de fer especial cas d'elles, ni esperar-de cap manera condicionar per elles la nostra perseverança en el pregar.
Finalment cal entendre que l'oració no és una evasió del món, sinó beure de la font que ens farà continuar millor el nostre camí i la nostra vida, ens ajudarà a saber el que hem de fer ia fer-ho bé.
Santa Teresa ens ho diu així: "... Pel que està la suma perfecció, és clar que no és en regals interiors ni visions ni en esperit de profecia; sinó en estar la nostra voluntat tan d'acord amb la de Déu, que cap cosa entenguem que vol, que no la vulguem amb tota la nostra voluntat, i tan alegrement prenguem el saborós com ho amarg. "(Fundacions 5,10)
Quant a la durada poden estar ben 5 minuts al dia al principi. Per anar pujant a 15, i fins a 30. Els religiosos Carmelites fan una hora al matí i una altra a la tarda, però no és raonable dedicar aquest temps si tenim una feina, família i ocupacions.
Respecte a la postura ha de ser còmoda però respectuosa envers qui volem parlar: assegut, de peu, de genolls. En principi no recolzat ni estirat, excepte malaltia o incapacitat.
Si has llegit fins aquí és que t'interessa l'oració. Posa't a això! Només guanyaràs. Practica aviat, no busquis moltes explicacions, hi ha molts llibres i manuals, però pregar és com anar en bicicleta: el manual ajuda poc, ... però un cop heu escoltat no s'oblida mai.
Ànim!: Algú molt important t'està esperant fa temps.
